Èra cobèrta de bòsques d’avets, comola de nivolasses. I aviá de nèu amont. Lo som se’n vesiá pas. Pels bòsques de la montanha, dins l’escurina, las bèstias salvatjas baralhavan : orses, lops, cèrvis, singlars.
Aquela montanha èra fòrça orgulhosa. Voliá far regnar sa lei sul monde entièr.
Un jorn, la montanha se diguèt : « Vau faire sortir de mas entralhas un monstre mai fòrt qu’un dragon, mai tarrible que lo Diable, que tuarà totis los michants que se vòlon pas plegar a ma lei. »
Alavetz una bauma prigonda se dobriguèt al pè de la montanha, de trons petèron, de fum fumegèt, de fòc e d’esclaires petejèron e dins un grand tremolejadís, de la bauma sortiguèt una mirgueta !
Èra una mirgueta tota blanca de las patas ròsas ambe d’uèlhs negres que lusissián.
Qu’es aquò ? çò tronegèt la montanha , siás tu lo monstre mai fòrt qu’un dragon, mai tarrible que lo Diable e que vas tuar totis los michants que se vòlon pas plegar a ma lei ?
Que nani, çò quequejèt la mirgueta, pas ges ! Ieu fariái pas cap mal a una sola mosca.
Quand ausiguèt aquò, la montanha prenguèt una colèra tarribla. Bramèt, tronèt, lancèt fòc, escopiguèt esclaires e rocasses contra la paura mirgueta qu’èra sortida de sas entralhas.
Al cap d’un moment la mirgueta s’anèt amagar dins un trauquet.
Coma la montanha la vesiá pas pus, la creguèt mòrta e s’endormiguèt en romegant de michants sòmis.
Quand vegèt que la montanha s’èra endormida, al cap d’un moment la mirgueta sortiguèt de son trauc.
Paura bestiòla ! èra mitat rostida, mitat rastumada.
Teniá un uèlh crebat, las mostachas cremadas, una aurelha e una pata li mancavan.
Alavetz venguèt a passar un bruèis que viviá dins un casòt a costat de la montanha e qu’èra estat despertat per tot aquel rambalh. Lo bruèis vegèt la mirga e l’agafèt per la coga :
Macarèl, de qué as mirgueta ? que t’arribèt ?
Es la montanha, çò mirguejèt la ratinhòla espaurugada, es la montanha que m’a fait aquò perqué siáu pas un monstre mai fòrt qu’un dragon, mai tarrible que lo Diable e que pòdi pas tuar totis los michants que se vòlon pas plegar a sa lei !
Aquò rai, çò respondèt lo bruèis, tè ! gaita-bò !
E en tres passetas de mans, lo bruèis bretonegèt una formula magica dins sa barba e la montanha se desconflèt, se desconflèt talament que venguèt una mar blava qu’ersejava doçament long d’una platja de sabla blanca.
Ara te farà pas mai cap mal.
Mas la mirgueta se planhissiá :
E per ieu, per ma pata, mon aurelha e mas mostachas cremadas ?
Aquò rai, faràs una cura de talassoterapia, çò diguèt lo bruèis, ediu !
E lo bruèis se cambièt en peis e dintrèt dins la mar.
Alavetz la mirga faguèt sa cura. Sas mostachas e sa forrura tornèron butar. Se faguèt una polida pata de fusta jauna, se crompèt un polit uèlh de veire blau e se fabriquèt una aurelha de plastica amb un sac d’en cò de Leclerc.
Ara viu dins un ostal de fromatge e es la mirgueta mai polida que se pòsca veire vòra de la mar.
E mirgueta cric,
e mirgueta crac,
mon conte es acabat !
Trait de « Contes de l’Òme Pichon »
Bruno Peiràs
Edicions Vendémias – Institut d’Estudis Occitans d’Aude - 1999