Jòcs d'òc: Lo portal occitan de jòcs en flash

J

o sabi un conte.

I avèva, un còp, au Pont-de-Pièla, un haure haut d'ua cana, fòrt coma un parelh de bueus. Era un òme mes
negre que lo tapion, dambe ua barba longa, los peus ariçats, e los uèlhs roges coma carbons. Botava pas jamès lo
pè en ua glèisa, e minjava carn en tot temps, autanplan lo Divès sant. Disèvan que lo Haure deu Pont-de-Pièla èra
pas de la raça deus crestians.
Es vertat que vivèva tot sol dens son ostau, e las practicas avèvan òrde d'i entrar pas jamès, e d'aperar lo
mèstre de dehòra estant, quan avèvan ahèr dambe eth. Lo Haure n'avèva pas son parion entà trabalhar lo hèr,
autanplan coma l'aur et l'argent. L'obratge tombava entà-n-eth coma granissa. Eth balhava òrde a tot, sense auta
ajuda qu'un lop negre, gran coma un chivau. Nuèit e jorn, aqueth lop vivèva embarrat deguens l'arròda que
hasèva anar lo barquin. Sèt gojats s'èran presentats au mèstre, entà aprénguer lo mestièr. Mès las espròvas èran
tan fòrtas, tan fòrtas, que n'èran tots mòrts dens los tres jorns.
D'aqueth temps, vivèva a l'airiau de La Còsta, ua prauba veusa, que demorava soleta dambe lo son hilh dens
son ostalòt. Quan lo dròlle avoc hèit los quatòrze ans, digoc un ser a sa mair :
- Mair, nos tuam tots dus a la pena, sense ganhar quitament de qué víver. Doman, anguerèi trobar lo Haure
deu Pont-de-Pièla e serèi son aprendís.
- Men, aqueth òme bota pas jamès lo pè en ua glèisa, e minja carn en tot temps, autanplan lo Divès sant.
Dison qu'es pas de la raça deus crestians.
- Mair, lo Haure deu Pont-de-Pièla me ganherà pas au mau.
- Men, sèt gojats se son presentats entà-n-eth entà aprénguer l'estat. Mès las espròvas èran tan fòrtas, tan
fòrtas, que ne son mòrts dens los tres jorns.
- Mair, jo sofrirèi las espròvas, e morirèi pas.
- Men ac dèishi tot a la gràcia de Diu e de la Senta Vèrges Maria.
Tots dus se n'angon au lhèit. L'endoman, a punta d'auba, lo gojat èra davant la botiga deu Haure deu Pontde-
Pièla.
Hòu ! Haure deu Pont-de-Pièla ! Hòu ! Hòu ! Hòu !
- Gojat, qué vòs ?
- Haure deu Pont-de-Pièla, vòi estar lo vòste aprendís.
- Gojat, entra ací.
Lo gojat entrèc dens la botiga, sense paur ni crenta.
- Gojat, pròva-me qu'ès fòrt.
Lo gojat gahèc un enclusi de sèt quintaus, e l'arroncèc dehòra a mes de dus cents passis.
- Gojat, pròva-me qu'ès adret.
Lo gojat se n'angoc de cap a ua tela de targanha, la debanèc d'un cap a l'aute e ne hascoc un gomishèth, sense
copar jamès lo hiu.
- Gojat, pròva-me qu'ès hardit.
Lo gojat daubriscoc la pòrta de l'arròda, on vivèva embarrat, nuèit e jorn, lo lop gran coma un chivau, que
hasèva anar lo barquin. Autanlèu lo lop s'avièc sus eth. Mès lo gojat lo gahèc en l'aire peu còth, lo trenquèc la
coeta e las quate camas sus un enclusi, e lo hascoc cramar tot viu au huec de la harga.
- Gojat, tas espròvas son afinidas. Ès fòrt, adret e hardit. Dens tres jorns, seràs a mon servici. Te paguerèi
plan. Mès enteni pas que demòres ni mès que minjes dambe jo.
- Mèstre, seratz aubeït.
L'Aprendís saludèc lo Haure deu Pont-de-pièla e sortiscoc. Tanlèu qu'estèc dehòra, pensèc :
- Ma mair a rason. Mon mèstre es pas un òme coma los autes. Pendent tres jorns e tres nuèits, me vau
estujar, e lo guaitar sense que me veja. Alavetz, saberèi en qui èi ahèr.
Aquò pensat, l'aprendís se n'angoc trobar sa mair.
- Mair, èm rics. Lo Haure deu Pont-de-Pièla m'a pres en aprendissatge. Comenci dens tres jorns. Sense vos
comandar, mair, balhatz-me ua biaça plea de pan, e ua cuja plea de vin Èi besonh de hèr un viatge, e m'atriga de
partir, entà tornar au temps mercat.
- Tè, men. Que lo Bon Diu e la Senta Vèrges te guarden de tots malaürs.
L'Aprendís saludèc sa mair, e hascoc en semblant de partir. Mès s'angoc estujar, en secret, tot près de
l'ostau deu Haure deu Pont-de-Pièla, deguens un palhèr, d'on vesèva e augissèva tot, sense estar vist ni augit.
A sorelh-coc, lo Haure deu Pont-de-Pièla barrèc botiga. Mès l'Aprendís se mauhisava. Daubrissèva los
uelhs e las aurelhas. Quan los lugrans merquèn onze oras, lo Haure deu Pont-de-Pièla daubriscoc doçament la
pòrta de son ostau e espièc pertot se digun l'arreguaitava pas. Alavetz hascoc lo cant deu grit.
- Cri cri cri. Arriba ací, hilha. Çai, Reina de las Vipèras. Cri cri cri.
- Pair, soi ací.
La Reina de las Vipèras èra longa e gròssa coma un sac de blat, dambe ua flor de liri negra suu cap. Lo pair
e la hilha s'amigalhavan e se minjavan de potons.
- E ben, pair, avètz un aprendís ?
- Hilha, n'aurèi un dens tres jorns. Es lo hilh d'ua veusa de La Còsta. Es fòrt, adret e hardit.
- Pair, l'èi vist. Ne soi amorosa.
- E ben, hilha, vos mariderèi quan sia d'atge. Ara, vèi-te'n. Mièjanuèit s'aprèssa, e èi pas que lo temps de
m'aprestar.
La Reina de las Viperas partiscoc. Autanlèu, lo Haure deu Pont-de-Piela devarèc suu gravèr de la ribèra,
dens un prat bordat de hrèishos, de biules e d'aubars. L'Aprendís èra sortit deu palhèr. Seguissèva son mèstre
doçament, docament, en s'estujar darrèr los aubres.
Lo Haure deu Pont de-Pièla se botèc nud coma un vèrmo, e estugèc sos abilhaments dens un sause curat.
Après se darriguèc la pèth deu cap aus pès, e parescoc hèit coma ua grana loira.
- Estugem ma pèth d'òme, ça digoc. Se la tornavi pas trobar, entà la tornar cargar davant sorelh levat, serí
loira per totjorn.
Estugèc sa pèth d'òme deguens lo sause curat, e sautèc deguens lo Gèrs, tot just quan las estelas mercavan
mièjanuèit. L'Aprendís lo vesèva a nadar, e capihonar au hons de la ribèra, e ne tornar dambe ua carpa o ua
anguila, que minjava au clar de lua. Aquò durèc dinc a punta d'auba. Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla
sortiscoc de l'aiga, tornèc cargar sa pèth d'òme e sos abilhaments, e se'n tornèc en çò de son, sense pensar que
l'avèvan guaitat.
L'Aprendís se tornèc estujar dens la palhèra. Pendent duas nuèits enqüèra, vescoc e entenoc çò qu'avèva
vist e, entenut la prumèra.
- Bon, ça digoc. Mon mèstre es lo pair de la Reina de las Vipèras. Cada nuèit, la veng véser e li parla. La
Reina de las Vipèras es amorosa de jo, e me vòu esposar quan jo sia d'atge. Mon mèstre es condamnat a se
cambiar en loira cada ser, dempús mièjanuèit dinc a punta d'auba. Es bon de saber tot aquò, e d'ac díser pas.
Lo maitin deu tresau jorn, l'Aprendís entrèc dens la botiga, coma un innocent qu'a pas vist ni augit arren.
- Adishatz, mèstre. Vengui començar mon aprendissatge.
L'aprendissatge comencèc donc. A quinze ans, l'Aprendís ne sabèva desjà mes que lo mèstre. Mès hasèva
en semblant d'estar pas tan ginhèc, de paur que lo Haure deu Pont-de-Pièla ne vengosse gelós.
Un ser, lo mèstre digoc a l'Aprendís :
- Escota. Dens tres mesis, lo marqués de Fimarcon marida sa hilha ainada au Rei de las Illas de la Mar. La
nòvia a besonh de fòrça jòias. Soi jo que n'èi la comanda. Doman maitin, prengueràs los davants dambe tos
utissis. Au castèth de Lagarda, l'aur e l'argent te manqueràn pas, ni mes los diamants e las pèiras finas. Harga,
ajusta, tan plan coma poscas. Hè lo gròs de l'obratge. Un mes davant la nòça, jo serèi aquiu, entà véser se tot va
plan, et entà acabar fòrça causas que saberàs pas jamès hèr.
- Mèstre seratz aubeït.
L'endoman maitin, l'Aprendís arribava au castèth de Lagarda, dambe sos utissis. D'abòrd après dejunar, se
botèc a l'obratge. Ni l'aur ni l'argent li mancavan, ni mes los diamants e las peiras finas.
- A ! mèstre, se pensava, es pròche lo temps que veiratz se i a fòrça causas que saberèi pas jamès hèr.
E l'Aprendís hargava l'aur e l'argent. Ajustava los diamants e las pèiras finas. An pas jamès vist, veiràn pas
jamès autant d'anèths e tan bèths, tan bèths coralhs, tan bèths pendents d'aurelhas. Au castèth de Lagarda,
mèstres e vailets se podèvan pas carar de complimentar l'Aprendís, manca la dròlla capdèta deu marqués de
Fimarcon, ua petita Damaisèla, bèra coma lo jorn e onèsta coma ua santa. Ça que là, espiava l'Aprendís a
trabalhar deu maitin au ser.
Enfin, un jorn que se trobavan sols, la damaiseleta parlèc :
- Aprendís, bèth Aprendís, hès causas plan polidas entà ma sòr l'ainada. Es que trabalherés melhor enqüèra,
s'èra entà ua auta gojata ? Diga-me-zòc.
- Oc-ben, Damaiseleta. Quan auja ua mestressa, li harèi un coralh qu'aurà pas son parion.
- Aprendís, bèth Aprendís, coma serà aqueth coralh d'aur, qu'aurà pas son parion ? Diga-me-zòc.
- Entà ma mestressa, Damaiseleta, harèi un coralh d'aur, un bèth coralh d'aur ros e lusent coma lo sorelh.
Aqueth coralh, lo tirerèi tot bruslant de la harga arroja, e lo tremperèi dens ua escudèla de la mia sang. Quan la
trempa sia bona, lo tornerèi gitar dens la harga arroja, mentre que ma mestressa se boterà nuda dinc a la cinta.
Alavetz, li passerèi lo bèth coralh d'aur autorn deu còth, e harà còs dambe la carn, tanplan que ni Diu ni Diable
seràn pas en estat de lo darrigar. Per la vertut d'aqueth bèth coralh d'aur, ma mestressa m'apartenguerà, e penserà
pas qu'a jo. Tant que sia aürós, lo bèth coralh d'aur demorerà ros. Mès se lo malaür me cai dessús, venguerà
arroge coma la sang. Alavetz, ma mestressa aurà tres jorns entà s'aprestar. Dirà a sos parents : " Vau morir.
Enterratz-me dambe la rauba noviau, dambe lo vel e la corona de flors d'irange suu cap, e un flòc d'arròsas
blancas a la cinta. " Lo tresau jorn, s'endromirà. Tots la creiràn mòrta. Alavetz, l'enterreràn atau vestida, e era
viurà totjorn, totjorn endromida, tant que lo malaür sia sus jo. Se morissi, es perduda. Se lo malaür es pas mes sus
jo, la venguerèi arrevelhar, e nos marideram ensemble.
- Aprendís, bèth Aprendís, harga-me aqueth bèth coralh d'aur.
En sèt oras, lo bèth coralh d'aur ros e lusent coma lo sorelh èra prèst. Alavetz, l'Aprendís lo gitèc dans la
harga arroja, tirèc son cotèth, se hascoc un pic au braç, deishèc colar la sua sang dens ua escudèla, e trempèc lo
bèth coralh d'aur, dinca que la trempa estèsse bona. Apuèi, lo tornèc gitar dens la harga arroja, e bohèc fòrt e
rude, mentre que la Damaiseleta se botava nuda dinc a la cinta. Alavetz, li passèc lo bèth coralh d'aur autorn deu
còth, e hascoc còs dambe la carn, tan plan que ni Diu ni Diable serén pas estats capables de l'en darrigar.
- Aprendís, bèth Aprendís, soi ta mestressa. Ara, per la vertut d'aqueth bèth coralh d'aur, apartenguerèi e
penserèi pas qu'a tu.
La Damaiseleta s'arretirèc dens sa cramba. Ni sos parents, ni los vailets, sabon pas jamès çò que venguèva
de s'i passar.
L'endoman maitin, lo Haure deu Pont-de-Pièla arribèc.
- Adishatz, mèstre.
- Adiu, Aprendís. Aqui dus mesis que trabalhas. Soi vengut entà véser se tot va plan, e entà acabar fòrça
causas que saberàs pas jamès hèr.
- Espiatz, mèstre.
E l'Aprendís muishava l'aur e l'argent hargats, los diamants e las pèiras finas plan ajustats, los bèths anèths,
los bèths coralhs, e los bèths pendents d'aurelhas.
Lo Haure deu Pont-de-Pièla se botèc a arríser.
- Aprendís, n'èi pas mès arren a t'ensenhar. Ne sabes mes que jo. Ara, pòdes anar t'establir a ton compte.
Mès me haràs servici se demòras enqüèra tres mesis a ma botiga.
- Mèstre, seratz aubeït. Tant que volhatz, demorerèi a vòsta botiga.
Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla e l'Aprendís se n'angon trobar lo marqués de Fimarcon.
- Adishatz, marqués de Fimarcon.
- Adishatz, amics. Qué me volètz ?
- Marqués de Fimarcon, ça digoc lo Haure deu Pont-de-Pièla, avèm pas arren mes a hèr ací. Mon Aprendís
a trabalhat melhor qu'aurí sabut hèr jo medish. Es eth que cau pagar.
- Tè, Aprendís, aquí mila loís d'aur.
- Marqués de Fimarcon, vòi pas arren. S'aqueths mila loís d'aur vos hèn poishiu, ne cau hèr aumòinas.
Tots dus saludèn lo marqués de Fimarcon, e se'n tornèn entau Pont-de-Pièla. Sèt jorns après, lo mèstre
digoc a l'Aprendís.
- Aprendís, auèi es la hèira a Condòm. Nos i cau estar d'ora. Bevem un còp, e botem-nos en camin.
- A vòsta santat, mèstre.
- A la tua, Aprendís.
Mès lo Haure deu Pont-de-Pièla hascoc pas qu'en semblant de béver, per amor, qu'avèva botat dens lo vin
un endromitòri tan fòrt, tan fòrt, que suu còp l'Aprendís caijoc en tèrra, endromit coma ua soca.
Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla li liguèc los pès e las mans, dambe cables e cadenas. Lo barrèc la boca
dambe un linge. Quan l'Aprendís s'arrevelhèc, la harga flambava coma lo huec de l'in.hèrn, e lo Haure deu Pontde-
Pièla limava las dents d'ua ressèga nava.
- Aprendís, gus d'Aprendís, n'as volut saber mes que ton mèstre. Ara, ès en mon poder. Digun te venguerà
pas liberar. S'aubeïsses pas, vas sofrir mòrt e passion. Vòs esposar la mia hilha, la Reina de las Vipèras ?
L'Aprendís avèva la boca barrada peu linge. Segotiscoc lo cap entà díser de non.
Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla se prengoc la ressèga nava. Resseguèc lentement, plan lentement, lo pè
esquèr de l'Aprendís, e lo hascoc cramar dens la harga.
- Aprendís, vòs esposar la mia hilha, la Reina de las Vipèras ?
L'Aprendís segotiscoc lo cap entà díser de non.
Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla tornèc prénguer la ressèga nava. Resseguèc lentement, plan lentement,
lo pè dret de l'Aprendís, e lo hascoc cramar dens la harga.
- Aprendís, vòs esposar la mia hilha, la Reina de las Vipèras ?
L'Aprendís segotiscoc lo cap entà díser de non.
Alavetz, lo Haure deu Pont-de-Pièla comprengoc que perdèva son temps e sa pena. Gitèc l'aprendís sus sa
carreta, lo caperèc de palha, e hoetèc son chivau, que partiscoc com un lambret. A l'entrada de la nuèit, èran
luènh, plan luènh, mes luènh que las Lanas, lo país deus grans pins e de la rosía.
Èran suu bòrd de la Mar Grana, au país de las Vipèras, on governava la hilha deu Haure deu Pont-de-Pièla.
Aquí, i a ua tor sense teulada, e sense pòrtas ni frinèstas, dambe un putz au mièi. La tor a cent canas de haut. La
muralha es bastida de pèiras tan duras, de bardís tan solide, que lo pic e la mina i pòdon pas arren. Sola, la Reina
de las Vipèras avèva lo poder d'entrar e de sortir, per un trauc que se tornava barrar còp sec.
Lo Haure deu Pont-de-Pièla e la Reina de las Vipèras aperèn las granas aglas de la Montanha.
- Granas aglas de la Montanha, escotatz. Escotatz plan, entà hèr punt per punt tot çò que vos es comandat.
Prenguètz aqueth arren-que-valha, e portatz-lo deguens la tor. Dinca qu'auja esposat la mia hilha, la Reina de las
Vipèras, demorerà aquí presonèr. Dromirà en tèrra, dambe lo cèu per teulada. S'a set, beurà l'aiga deu putz.
Mès lo hèr, l'argent e l'aur li manqueràn pas, ni mes los diamants e las pèiras finas. Tot son obratge, me lo
porteratz. Quan l'auja cent còps ganhada, li giteratz ua micha de pan negre coma lo tapion, e amar, amar coma lo
hèu.
Las granas aglas de la Montanha aubeïscon.
Pendent sèt ans, l'Aprendís demorèc sol deguens la tor, a dròmer en tèrra, dambe lo cèu per teulada.
S'avèva set, bevèva l'aiga deu putz. Lo hèr, l'argent e l'aur li mancavan pas, ni mes los diamants e las pèiras finas.
Tot son obratge, las granas aglas de la Montanha lo portavan au Haure deu Pont-de-Pièla. Quan l'Aprendís
l'avèva cent còps ganhada, li gitavan ua micha de pan negre coma lo tapion e amar, amar coma lo hèu.
Ça que la, l'Aprendís trabalhava pas totjorn entà son mèstre. Devath son enclusi, avèva hèit un trauc prigond,
entà i estujar las causas que se hargava, sense que las granas aglas de la Montanha lo vescossen.
Se harguèc prumèr ua pigassa d'acèr fin, ua pigassa larga e plan ahilada.
Après se harguèc ua cinta de hèr, ua cinta de hèr garnida de tres cròcs.
Après se harguèc un parelh de pès d'aur, tan plan hèits, e autan plan ajustats coma los dus pès de carn que
lo Haure deu Pont-de-Pièla avèva ressegats e bruslats.
Enfin, se harguèc un parelh de granas alas, leugèras, leugèras coma la pluma. Aqueth trabalh durèc sèt ans.
Cada ser, a sorelh-coc, la Reina de las Vipèras entrava dens la tor, peu trauc que se daubrissèva pas qu'entà
era, e se tornava barrar còp sec.
- Aprendís, ton martiri s'acaberà, tanlèu que jo sia ta hemna.
- Vèi-t'en, Reina de las Vipèras. M'èi hèit ua mestressa. Ne cambierèi pas jamès, jamès.
Aquí çò que se disèvan cada ser. Mès quan tot estèc prèst, l'Aprendís parlèc d'auta faiçon.
- Aprendís, ton martiri s'acaberà, tanlèu que jo sia ta hemna.
- Çai, çai, Reina de las Vipèras. Renègui ma mestressa. Jamès n'i penserèi pas mes, jamès.
La Reina de las Vipèras se vengoc cochar en tèrra, au ras de l'Aprendís. S'embracèn, en tot devisar d'amor,
dinc a sorelh levat.
- Aprendís, ton martiri va s'acabar. Serèi lèu ta hemna. Adiu. Tornerèi aqueste ser, a sorelh-coc.
- Adiu, Reina de las Vipèras. Lo temps va me paréisher long.
Lo ser, ua ora davant sorelh-coc, l'Aprendís se pensèc :
- E ara, vam arríser.
Prengoc la sua pigassa d'acèr fin, la sua pigassa larga e plan ahilada. Boclèc la sua cinta de hèr, la sua cinta
de hèr dambe tres cròcs, e s'ajustèc los pès d'aur. Aquò hèit, se rasèc contra la muralha, e montèc la garda, au
bèth costat deu trauc per on la Reina de las Vipèras venguèva cada ser dens la tor.
Quan la Reina de las Vipèras entrèc, viste l'Aprendís li botèc lo pè suu coth. S'arrevirèc en shiular ; mès
mordoc pas que los pès d'aur. D'un còp de pigassa, l'Aprendís separèc lo cap e lo còs, e los penjèc a la cinta de
hèr. Alavetz, s'ajustèc lo parelh de granas alas leugèras, leugèras coma la pluma, e montèc dinc au som de la tor.
La nuèit tombava. L'Aprendís espiava lo cèu, entà se reconéguer plan, e reglar son camin suus lugrans. Tot de
còp, prengoc la volada, cent còps mes viste qu'ua agrinleta.
Enfin, se pausèc au bèth cim de la teulada de l'espitau de Leitora, d'on s'i vei tan plan sus l'airiau de La
Còsta, suus ostaus deu Pont-de-Pièla, e sus la ribèra deu Gèrs. Aquiu, escotèc, guaitèc, e atendoc.
Escotèc sonar onze oras a tots los relòtges de la vila.
Espièc de cap au Pont-de-Pièla, e vescoc, au clar de la lua, lo Haure que sortèva de son ostau, entà s'anar
cambiar en loira, e víver dens lo Gèrs dinc a punta d'auba.
Atendoc dinc au darrèr truc de mièjanuèit. Alavetz, l'Aprendís se deishèc càiger, cent còps mes viste qu'ua
agrinleta, suu sause curat on lo Haure deu Pont-de-Pièla estujava cada nuèit la sua pèth d'òme. En arren de
temps, la pèth d'ome penjava a un cròc de sa cinta de hèr, e eth hasèva l'arremolin cent canas a l'ensús de l'aiga
deu Gèrs.
- Hòu ! Haure deu Pont-de-Pièla ! hòu ! hòu ! hòu !
Qué me vòs, gran ausèth ?
Haure deu Pont-de-Pièla, te pòrti novèlas de la tua hilha, novèlas de la Reina de las Vipèras.
- Parla, gran ausèth.
- Gran ausèth soi pas. Soi ton Aprendís. Pendent sèt ans passats, èi sofèrt mòrt e passion, dens ua tor, au
bòrd de la Mar Grana. Haure deu Pont-de-Pièla, vòs novèlas de la tua hilha, novèlas de la Reina de las Vipèras.
Escota. Ta hilha es en dus tròcis, lo cap e lo còs, penjats a ma cinta de hèr. Tè. Amassa-te-zòc dens lo Gèrs, e
ensaja-te d'ac tornar cóser.
Lo Haure deu Pont-de-Pièla cridava coma ua agla deguens la ribèra.
- Haure deu Pont-de-Pièla, as pas acabat de sofrir. Cèrca la tua pèth d'òme dens lo sause curat. Cèrca,
men. Cèrca plan. Jo la tengui penjada a ma cinta de hèr. E ara, ès loira per totjorn.
Lo Haure deu Pont-de-Pièla hascoc la capihona dens lo Gers. L'an pas jamès tornat véser, jamès.
Alavetz, l'Aprendís partiscoc, cent còps mes viste qu'ua agrinleta, de cap a la maison de sa mair.
- Pan ! pan !
- Qui tusta ací ?
- Daubrissètz, mair.
- Jèsus ! Maria ! Es tu mon dròlle. I a sèt ans passats que t'esperavi.
- Mair, m'a pas vagat de tornar mes lèu. Soi content de véser que lo Bon Diu e la Senta Vèrges Maria vos
an conservat la santat. Ara, mair, soi en estat de ganhar gròs. Trabalheratz pas mes sonque se vos agrada. Sense
vos comandar, mair, alucatz lo huec. Aprestatz la gresilha, e hicatz sus la taula ua micha de pan, dambe un pichèr
de vin. Jo pòrti la carn, penjada en un cròc de ma cinta de hèr.
- Jèsus ! Maria ! Mon dròlle, es ua pèth de crestian.
- Mair, es la pèth deu Haure deu Pont-de-Pièla. Èra pas de la raça deus crestians. Lo torneratz pas jamès
véser, jamès.
Ua ora après, la pèth èra cuèita e avalada.
- E ara, Haure deu Pont-de-Pièla, ensaja de vénguer cuèlher la tua pèth deguens mon vente.
Alavetz, l'Aprendís tornèc ajustar son parelh de granas alas leugèras, leugèras coma la pluma, e prengoc la
volada, cent còps mes viste qu'ua agrinleta. En cinc minutas, èra davant la pòrta de la capèra deu castèth de
Lagarda, on sa mestressa dromèva enterrada. D'un còp d'espatla, en.honsèc la pòrta. Aquò hèit, aluquèc ua
candela a la lampa que brusla nuèit e jorn en l'aunor deu Sent-Sacrament, levèc coma un leuge la pèira deu cavòt,
sautèc deguens, e darriguèc la caperadera de la caisha de sa mestressa.
- Hòu ! Damaiseleta, levatz-vos. I a sèt ans passats que dromètz.
- Es tu, bèth Aprendís. Lo malaür es donc pas mes sus tu. Güèra. Èi hèit tot çò que m'avèvas comandat. Èi
ma rauba noviau, dambe lo vel e la corona de flors d'irange suu cap, e lo flòc d'arròsas blancas a la cinta.
- Damaiseleta, levatz-vos.
La Damaiseleta se levèc. L'Aprendís la portèc dens la capèra, e que preguèn Diu longtemps.
Damaiseleta, lo jorn clareja. Anatz dens la vòsta cramba, e demoratz-vos-i dinca vos apère.
- Bèth Aprendís, seràs aubeït.
La Damaiseleta angoc dens sa cramba. Alavetz l'Aprendís se presentèc davant los mèstres deu castèth.
- Adishatz, marqués e marquesa de Fimarcon. Es que me reconeguètz ?
- Non, mon amic. Te reconeguèm pas.
- Avètz tòrt. Soi l'Aprendís deu Haure deu Pont-de-Pièla. I a sèt ans passats, èi trabalhat dus mesis ací,
quan vòsta hilha ainada esposèc lo rei de las Illas de la mar.
- Es vertat, Aprendís. Ara, te reconeguèm plan.
- Marqués e marquesa de Fimarcon, avèvatz ua hilha capdèta, ua Damaiseleta de tretze ans. Ara, diu estar
maridada dambe quauque prince.
- Aprendís, nòsta hilha capdèta es au cèu. Aqui sèt ans passats que lo bon Diu nos l'a presa. L'avèm
enterrada, coma avèva dit, dens ua rauba noviau, dambe lo vel e la corona de flors d'irange suu cap, e lo flòc
d'arròsas blancas a la cinta.
- Marqués e marquesa de Fimarcon, juratz per vòstas anmas, e a pena de damnacion, que me balheratz
vòsta hilha capdèta en maridatge, se vos la torni viva.
- Per nòstas anmas, e a pena de damnacion.
- Marqués e marquesa de Fimarcon, mandatz viste lo caperan. Jo, vau cuèlher la vòsta hilha.
L'Aprendís tornèc miar la Damaiseleta. Los maridèn aqueth maitin, e la nòça durèc quinze jorns. L'Aprendís
e sa hemna viscon longtemps aürosis, e avon dotze gojats. L'ainat èra lo mes fòrt e lo mes bèth de tots. Mès
avèva lo vente cobèrt d'un peu fin, doç e rosset coma lo de la loira. Aquò èra pr'amor que, lo prumèr jorn de la
nòça, son pair avèva minjat, cuèita sus la gresilha, la pèth deu Haure deu Pont-de-Pièla
E tric tric, mon conte es finit.
E tric trac, mon conte es acabat.

Imprimir
Administracion